Amor impossible

Tot té la seva flaca i el marbre avui més blanc, demà sembla obscurit per una veta de gris. Ell, un homínid de l’espècie dels coleòpters, família dels tenebriònides. És a dir, un tanoca d’intel·ligència només mesurable en escala negativa i d’aspecte més que deplorable, infecte. Na Kate, en canvi, imagineu-vos-ho: per a aquella paia no hi valien escales. La perfecció, vaja. Així, tenia el que sempre havia desitjat i s’esforçava a conservar-ho: vestia desendreçat i accentuava el posat d’intel·lectual famèlic quan preveia que ella s’aproximava. Podia comprovar la bondat del mètode en la divina ganyota de fàstic que na Kate li dirigia quan la trobava amb na Rose, l’amiga amb qui devia compartir llit. Quina sort de no ocupar gens d’espai en el seu món afectiu, ni una micromil·lèsima!

Ja ho sabeu, però, la felicitat així com ve se’n va. Nou cicle i nova fase de canvi. Els braços anteriors s’allargaren, es reduí el nombre de cames, els pèls es feren més sedosos, el posat més recte i els comentaris més enginyosos. En veure-la de nou, la complicitat amb na Rose semblava afeblida i la ganyota s’havia transformat en un gest d’invitació a compartir sentiments. Espantat, fugí balbucejant blasfèmies. Es tancà a casa, i es va sotmetre a exercicis molt durs per no caure en la temptació de telefonar-li. Dies i dies, fins que va trobar el desllorigador en forma d’àcid que el va tornar a un estat acceptable. Tant que quan la va tornar a veure, va estar a punt de morir aixafat pel seu gest de repulsió. Va anar d’un pèl, però va poder conservar la vida... i l’amor, altre cop feliçment impossible.

Només hi havia deixat el rostre. Res.

Substitució

Parpellejava en la foscor, i ell que se la mirava, la pantalla, ara que havien iniciat la crònica de l'accident. Mitja hora abans a la cruïlla de Denver amb King road, el semàfor en vermell o en les darreres mil·lèsimes de l'àmbar, un home d'aparença estranya, amb una certa tirada a coleòpter, la mirada fixa en el caire de la voravia, com si sapigués que... «Cert, mirava aquell punt els d'accessibilitat de l'Ajuntament que encara no hi han actuat difícil de salvar per a un escarabat encara que sembli un home.» El cotxe ha fet una maniobra estranya la parella de l'interior discutia testimonis presencials en donen fe lliscant sobre dues rodes abans de tornar a guanyar estabilitat. Prou per a no estavellar-se contra el suport verd bosc de la farola. Els danys al mobiliari públic com una ferida en el cos de la pàtria. «Jo hi era a tocar, com si fos al bosc, reeixit aquell color.» El locutor... l'home de moviments lents, maldestres n'ha sortit mal parat, les dues rodes de suport li han passat per sobre la puntera de les sabates i en recuperar l'horitzontal el cotxe tot el cos aixafat les altres dues rodes de ple rebotant al seu damunt, ronyons, pulmons i cor tres òrgans vitals fent fallida alhora. Bon realitzador avisa que les imatges són dures però no les evita. «Realment he quedat fet una piltrafa, no puc donar el meu cos ni per a pràctiques de medicina forense, il·lusió que em feia! Potser el cap, al darrer minut l'he apropat al verd bosc de la farola.» El zoom s'hi centra, ara il·lumina el rostre. S'indigna, «no és el meu!» Gat per llebre, l'espectador sempre indefens.

Als estudis es comenta el fet: no ha passat la prova de pantalla, ni amb el millor maquillatge de la Vera, que fa miracles en escenes de terror.

L'altre cadàver, el del carreró fosc, sense cap ni interès informatiu.

Nous temps, noves rutines

Fortuïtament les coses prengueren el tombant que no haurien d'haver pres: va aproximar-se més de cinc metres -«Aquest és el camí del tram que faig diàriament» que diu ella, «la síndrome econosequè m'afecta en fase greu i justament avui he decidit no fer més ús del cotxe» que es justifica ell- i li va donar conversa... de temps ençà que els lligava una difusa coneixença. Llavors va estar-ne segur: na Kate podia convertir la seva voluntat en un projecte de fracàs permanent. La picor subcutània en tot el cos i la lleugera exudació a les mans ho provaven.

Mirat pel cap bo, encara podia acarar-se a dues alternatives favorables: a) que la seva voluntat i la de na Kate coincidissin en la realització d'un mateix desig, o b) que es fes fort i, tot el viatge per a ell, carregàs amb el feix. Ja és comprovat que això d'acordar voluntats és empresa d'herois i, per tant, res que estigués al seu abast. Així, cada dia, a la mateixa hora, apareix la picor subcutània i l'exudació.

Col·leccionista patològic, en aquesta bugada no hi ha perdut tota la roba.

La bala

No hi havia perdut la vida, però la vida ja no era seva.

La bala hauria travessat el cartílag, esquerdat l'estèrnum, perforat el tel perimetral del pulmó esquerre, tocat l'aorta. Amb aquell angle de sortida, tenia el destí traçat. Ell s'hi va interposar. Res de sang barrejada amb líquid toràcic i esquerdes òssies; sols un poc de plom xafat contra l'armilla antibales. Joe, es deia ell, l'agent de l'armilla. Tots dos eren al banc quan l'atracaven una colla de pinxos drogoaddictes.

El deute es féu insuportable i portà el desordre la confusió som jo el Joe el policia que incessantment. Llavors va començar a freqüentar els tuguris més sòrdids. Droga arriscava tant venda clandestina d'armes que aviat tracta de blanques va ser l'amo de tot. Fins que un dia el Nick, el seu home bo, l'ajudà. L'escol l'hem d'eliminar o ens rebentarà tots els negocis tava. Sí, hem l'escoltava d'eliminar el Joe. Va fer estendre'n un document no el toquis mentre jo sigui viu notarial i s'hi va presentar jo també t'he salvat la vida ara torna'm el que és meu.
El Joe va entendre que tenia les mans lligades. Va treure l'astra i la bala continuà la trajectòria, travessà el cartílag, esquerdà l'estèrnum, perforà el tel perimetral del pulmó esquerre, tocà l'aorta.

El Nick...

Dualitat

Somiar la pròpia mort: l'amenaça que et persegueix i tu que vols escapar-te i la voluntat que va en una direcció i el moviment en una altra, i l'angoixa que t'ofega. No puc més! Retens l'alè i despertes. Uff! Aquest cop encara ho puc contar. Taquicàrdia, a l'estiu, el cos suat.

Plàcid, inalterable, el son dels morts. Com una planura blanca.

Sobre l'existència

Els cinquanta ja tombats, cabells prims, pocs, tirats enrere. Un metre setanta-cinc. La cara ovalada, xinesa, amb les celles triangulars, quasi pelades, i els ulls enfonsats.

Quin dia tan esplèndid!

Els mostatxos de fils prims, estirats, escassos, retràctils. Mastega la saliva mentre projecta les cames marcant la gambada llarga, exagerada, sempre idèntica. Porta un abric gris fins als peus, com l'hàbit de sant Francesc. Pensa i matisa el gest. No, no pensa, un coàgul d'orins en comptes de cervell. Camina encorbat, mira al terra.

Sembla un moix, desorientat.
Si ho sembla, ho és. Ningú no té més que existència aparent.

En Gregor que avui s'ha plantat al sol i s'ha fet un fart de mirar-lo.

La culpa

Darrera transformació: savi asceta insaciable de coneixement, pel cap baix arribarà al cim lúcid dels vuitanta, {en direcció a} poeta il·luminat alcohòlic sifilític, sense perspectiva més enllà del quart de segle.

L'accident el va aplegar quan els canvis eren ja en un punt molt avançat. Va ser la seva sort, perquè ja s'entendrà que un minut d'un conjunt de 13.140.000 no és el mateix minut si l'administra qui en té un compte de 42.048.000; pel cap baix, ja us ho he dit. Així va tenir temps de recuperar-se i comprendre la situació: un stop no respectat el xoc jo il·lès només tumefactes fibres musculars dibuixos blau maragda sobre la pell i ell desfet braç separat del cos un grumoll de massa encefàlica davant els ulls.
La culpa he estat jo l'stop.
No només va comprendre la situació, sinó que va saber reaccionar, tot mèrit seu: en el meu minut encara no ha acabat de passar tot i si tancam un tracte podem tornar a rere ser jo i no tu i potser també un poc d'aquí el braç per mi i un poc d'allà el grumoll per tu i els edemes tumefactes repartits entre tots dos no així no però si vols jo vaig en el teu cotxe i tu en el meu a canvi de...
Va ser una negociació dura, però ho aconseguiren, la tancaren abans que s'acabàs el seu fatídic minut. Ferm, molt ferm el contrincant.

Es mirava el braç amputat i comprovava que sense aquell grumoll de cervell podia tirar, més del que havia pensat, i els cops, també s'havia quedat tots els cops, amb quinze dies no li farien mal. Quan va veure marxar l'altre tan sencer i sense ni una lleu ferida superficial, però amb els pneumàtics del cotxe aixafats, no pels efectes del xoc, sinó pel pes de la culpa, va comprendre que havia valgut la pena.

La carta dolenta per tu i jo feliç molt feliç perquè res no m'aixafarà els pneumàtics ni la curta vida a tot estirar un quart de segle d'esguerrat deficient mental que em resta t'he vençut.

Poeta il·luminat.