Zoofàgia

Els ocells canten en un matí radiant. Les papallones, juganeres, ara sobre una rosella, ara sobre una margarida. La primavera lluent, l'amiga, la sang exaltada... i en Gregor, que s'espanta. La darrera vegada va acabar amb un escafandre a quinze metres de profunditat. L'antídot que practica contra els traumes més lacerants és senzill: submergir-se mar endins fins a situar-se al lloc adequat. Després, deixa passar el temps, mirant-se els ulls, ell i l'anfós que habita el rocam. El peix lent, espès, babau, inexpressiu. Determinades actituds només poden purgar-se així, i encara sense mantenir gens de dignitat.
Urbanitas refinat, havia volgut acabar amb la colònia de formigues que s'havia instal·lat als vorals de la seva piscina. Amb na Mat contemplaven com els cadàvers que deixava l'insecticida eren recollits pels altres membres del formiguer. Va fer una discurs brillant sobre l'organització social dels insectes i els seus ritus mortuoris. Un exemple únic de respecte als morts, d'altruisme i de bona fe. Només així podia entendre's que, amb aquell rescat, posassin en perill la pròpia vida. Després li va oferir un whisky amb soda i, amb una maniobra àgil, va aconseguir que sonàs una música suau. Tot a punt per a la gran eclosió.
L'anfós, lent, espès, babau, inexpressiu, no va entendre què va passar quan, en el moment culminant d'aquella situació, na Mat, que fins a aquell moment no havia pres gaire interès en el que li deia en Gregor, li va preguntar: "Com dius que se les cruspeixen?". Tampoc no entenia què hi feia un ésser tan estrany davant casa seva.
Escassa intel·ligència... la del peix, és clar.