De Darwin ençà la cosa és clara: només els individus més forts sobreviuen i fan alguna aportació a l'evolució de les espècies.
Es pot formular d'una altra manera: si mostres la més petita feblesa, posem que siguis incapaç d'entendre per què ella et rebutja i prefereix l'altre, aquell fantasma desnerit i poca cosa, acabaràs estimbat al fons d'un penya-segat. En diran suïcidi però tu, suposat que conservis alguna partícula de consciència, sabràs que això, i només això, demostra l'eficàcia de la selecció natural. Un genselectífer -portador de gens selectes- no hauria fet cas d'una tal fotesa.
La teoria és sòlida i no admet refutacions. Tanmateix, el món és cada dia més ple d'imbècils, cosa que no s'entén si només es pot avançar cap a la perfecció... Deu ser que hem arribat al límit, a aquell estadi en què toleram fins i tot els febles i els disminuïts. Altrament, com s'explica que no els exigim la immolació?
En resum, la panoràmica és desoladora: l'única alternativa que ens resta és la de dibuixar sempre el mateix cercle, sense progrés, sense evolució, ja complets, perfectes. Una condemna terrible. El meu pare ho va entendre i em va transformar en un escarabat. Almenys jo m'he salvat i torn a ser al primer graó de l'escala.
Gràcies pare!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada