Contra la nostàlgia

En tornar a néixer, vaig perdre la meva primera pell. Un preu modest per a un benefici tan gran, com vaig intentar explicar-vos a l'inici d'aquest blog. Però avui, trenta-vuit anys després -creieu-me, jo portava aquesta pell fa trenta-vuit anys-, l'he retrobada. Era al lloc on es va produir la mutació, adherida a les restes del mateix arbre, vellutada, com una jaca gruixuda i erta...






Massa grossa per al meu pobre cos d'antany. Era un jaques, jo -el poeta Foix, de Sarrià, em presta el mot!-. A dir ver, de l'arbre en queda poca cosa, però la pell, pansida i rebregada, encara fa goig. Just que l'obriu un poc, veureu una..., dues..., tres..., quatre crisàlides que d'aquí uns dies seran libèl·lules o papallones. I si l'olorau..., ah!, divina sentor de totes les bestioles infectes que hi han fet el seu cau.

No hi ha dubte, va ser un part feliç!