En Gregor havia perdut els atributs d'escarabat i, en una reducció definitiva, última havia esdevingut bacil. Bacil de Koch, per dir-ho amb precisió. Construïa cavernes en el pit malmès i febrós de Hans Castorp. Com un pal minúscul, immòbil i mòrbid. Cada exploració del metge mostrava el seu feu inexpugnable.
L'Autor, ell sol, havia imaginat el canvi, però el resultat ja no li pertanyia. El bacil hi posava l'acció, encara que era ell qui la vivia plenament. Atrapat, no volia precipitar-se i, per això, s'imposà una disciplina exemplar: dormir sis hores, caminar noranta minuts, tres àpats al dia i un període discrecional al balancí per a la reflexió lliure. Si fa no fa, la meitat del seu temps. Durant l'altra meitat, descrivia els moviments imperceptibles de la criatura microscòpica, la devastació que produïa sobre el cos d'en Hans... i sobre el seu.
L'obra avançava a bon ritme, però la volia veure acabada i va reduir el son a cinc hores, el passeig a quaranta-cinc minuts. Semblà que tot s'ensorrava i el que s'intuïa visió espectacular es convertí en facècia mediocre, necròfila i obscena. Va tornar a les pautes anteriors i les coses milloraren, lentament. Fins que s'adonà que, quan era al balancí, només pensava en la mort i en la idea obsessiva que no aconseguiria completar la seva creació. Aquell pensament l'ofegà.
Se n'anà d'aquest món insatisfet. No comprengué que aquell era el final exigit, la darrera aportació del bacil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada