En Tomàs, el dragó que es deixa veure cada nit prop del llum d'una de les parets laterals del pati, s'aproxima sigil·losament a la seva presa. Els dos semblen immòbils, ell però avança deu ser un grill, bon àpat si no és massa vell i pansit, però les ales no es repleguen ara que està aturat i no sé si havia vist mai unes antenes tan llargues com aquestes. No, no és un grill, sinó un escarabat, això, d'aquells que surten dels arbres, un banyariquer. No me n'he empassat cap mai, quin gust deu tenir?
Un segon, dos, tres.. i en Gregor ja és entre les barres del dragó. Estranyament no el migparteix amb la primera mossegada ni se l'engoleix sencer. Com si l'ensumàs i en tastàs els líquids que desprèn quan li pressiona la panxa repugnant, és el mateix gust que tenia l'infant a qui vaig mossegar a les barraques del torrent. No me'l menjaria ni si m'obligassin, la pistola al clatell.
Alliberat, en Gregor arrenca el vol. Ha tornat a comprovar que no serveix de company per a Robert Musil: amb la transformació, no ha perdut els seus atributs humans.
La mateixa misèria de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada