Tot té la seva flaca i el marbre avui més blanc, demà sembla obscurit per una veta de gris. Ell, un homínid de l’espècie dels coleòpters, família dels tenebriònides. És a dir, un tanoca d’intel·ligència només mesurable en escala negativa i d’aspecte més que deplorable, infecte. Na Kate, en canvi, imagineu-vos-ho: per a aquella paia no hi valien escales. La perfecció, vaja. Així, tenia el que sempre havia desitjat i s’esforçava a conservar-ho: vestia desendreçat i accentuava el posat d’intel·lectual famèlic quan preveia que ella s’aproximava. Podia comprovar la bondat del mètode en la divina ganyota de fàstic que na Kate li dirigia quan la trobava amb na Rose, l’amiga amb qui devia compartir llit. Quina sort de no ocupar gens d’espai en el seu món afectiu, ni una micromil·lèsima!
Ja ho sabeu, però, la felicitat així com ve se’n va. Nou cicle i nova fase de canvi. Els braços anteriors s’allargaren, es reduí el nombre de cames, els pèls es feren més sedosos, el posat més recte i els comentaris més enginyosos. En veure-la de nou, la complicitat amb na Rose semblava afeblida i la ganyota s’havia transformat en un gest d’invitació a compartir sentiments. Espantat, fugí balbucejant blasfèmies. Es tancà a casa, i es va sotmetre a exercicis molt durs per no caure en la temptació de telefonar-li. Dies i dies, fins que va trobar el desllorigador en forma d’àcid que el va tornar a un estat acceptable. Tant que quan la va tornar a veure, va estar a punt de morir aixafat pel seu gest de repulsió. Va anar d’un pèl, però va poder conservar la vida... i l’amor, altre cop feliçment impossible.
Només hi havia deixat el rostre. Res.
