Decepció

En Tomàs, el dragó que es deixa veure cada nit prop del llum d'una de les parets laterals del pati, s'aproxima sigil·losament a la seva presa. Els dos semblen immòbils, ell però avança deu ser un grill, bon àpat si no és massa vell i pansit, però les ales no es repleguen ara que està aturat i no sé si havia vist mai unes antenes tan llargues com aquestes. No, no és un grill, sinó un escarabat, això, d'aquells que surten dels arbres, un banyariquer. No me n'he empassat cap mai, quin gust deu tenir?

Un segon, dos, tres.. i en Gregor ja és entre les barres del dragó. Estranyament no el migparteix amb la primera mossegada ni se l'engoleix sencer. Com si l'ensumàs i en tastàs els líquids que desprèn quan li pressiona la panxa repugnant, és el mateix gust que tenia l'infant a qui vaig mossegar a les barraques del torrent. No me'l menjaria ni si m'obligassin, la pistola al clatell.


Alliberat, en Gregor arrenca el vol. Ha tornat a comprovar que no serveix de company per a Robert Musil: amb la transformació, no ha perdut els seus atributs humans.

La mateixa misèria de sempre.

Qüestions de llengua

Què hi ha algú?
No!

La resposta és contundent, categòrica, però n'Emie s'alegra en sentir-lo i li dóna conversa. Al pas cebra, l'anèmica aquella, quasi m'aixafa i mira per on vas, no t'hi adormis que no passaràs mai, balena de merda, ves què semblaria ella fora del descapotable, carregada de compres com jo.
En Gregor, com si sentís ploure, tira del fil que ha atrapat: la negació esdevé afirmació, fins i tot en situacions tan concretes i objectives com aquesta. Però... i l'afirmació?

En la fotografia del diari es veu el cos d'un jueu esquarterat per l'acció d'un suïcida palestí. Es fixa en l'expressió dels llavis i hi llegeix les darreres paraules que ha pronunciat: Déu existeix.

En efecte, l'afirmació també esdevé negació.

Sala d'honor. Tercera planta

Per a Joan Arrom

Mentre puja per l'escala llegeix l'anunci que ha retallat del diari La gran batuda, de Joel Snakor, interpretada per Jingel Stik, dia 11 d'agost a les 9 del matí, a la sala d'honor (tercera planta) i revisa les accions que ha dut a terme he mostrat la invitació he començat a pujar; ja he superat dos replans, aquest és el tercer. La indicació "Segona planta. Bar" llança el primer directe a les seves expectatives hauria jurat que era el tercer, però es refà deu tenir entresol i així encara em falta un replà. No localitza la continuació de l'escala. Ha de tornar a baixar fins a l'entrada i creu que té el cel obert quan descobreix la porta de l'ascensor he premut el tercer i no em puc equivocar. Sí que pot i, a través del vidre, sense baixar, encaixa un furiós ganxo d'esquerra "Quarta planta. Sala de conferències" hauria jurat que he marcat el 3, però ara sé del cert que ho faig, pos el meu dit índex sobre aquest 3 enorme, negre brillant, amagat rere el plàstic gastat, rígid, groguenc, i deix anar la pressió que l'enfonsa. "Segona planta. Bar".

Hi ha esmerçat tot el matí d'avui, efectivament 11 d'agost, dia xafogós, humit. Al final, els directes i els ganxos han fet el seu fet i ha comprès que, tan maçolat, només és acceptable d'aliment per als lleons del circ que s'ha instal·lat al barri. Tanmateix, exhaust, al límit de la resistència, intueix que les peces més sublims, i ningú no pot dubtar que La gran batuda n'és una, sobretot si l'executa Jingel Stik, només poden no interpretar-se a la sala d'honor de la planta tercera, la que encara ningú no ha trobat.

La grogor del plàstic gastat i rígid que cobreix el 3 enorme, negre brillant de l'ascensor demostra que ell no és el primer que respon a una d'aquelles invitacions tan atractives.

Homenatge

El viatge el porta al lloc precís. Mitòman troba l'objecte a venerar:

Marco Pantani,
dues rodes, una empenta sense límits,
... i les drogues
i la mort a la manera de Marilyn.

Tot, en un revolt del Mortirolo.

Et deixàrem morir com un gos i avui un gos et porta un ram de flors. En Gregor lladra, udola, aixeca una cama i marca territori. Gos solitari, muntanyenc. Et pren el somriure, el teu gran somriure.

Sense tu la sortida mai més no tindrà sentit. Ni cal que en tingui. Vola lliure al paradís. Per sempre.