Somiar la pròpia mort: l'amenaça que et persegueix i tu que vols escapar-te i la voluntat que va en una direcció i el moviment en una altra, i l'angoixa que t'ofega. No puc més! Retens l'alè i despertes. Uff! Aquest cop encara ho puc contar. Taquicàrdia, a l'estiu, el cos suat.
Plàcid, inalterable, el son dels morts. Com una planura blanca.
10.2.09
9.2.09
Sobre l'existència
Els cinquanta ja tombats, cabells prims, pocs, tirats enrere. Un metre setanta-cinc. La cara ovalada, xinesa, amb les celles triangulars, quasi pelades, i els ulls enfonsats.
Quin dia tan esplèndid!
Els mostatxos de fils prims, estirats, escassos, retràctils. Mastega la saliva mentre projecta les cames marcant la gambada llarga, exagerada, sempre idèntica. Porta un abric gris fins als peus, com l'hàbit de sant Francesc. Pensa i matisa el gest. No, no pensa, un coàgul d'orins en comptes de cervell. Camina encorbat, mira al terra.
Sembla un moix, desorientat.
Si ho sembla, ho és. Ningú no té més que existència aparent.
En Gregor que avui s'ha plantat al sol i s'ha fet un fart de mirar-lo.
Quin dia tan esplèndid!
Els mostatxos de fils prims, estirats, escassos, retràctils. Mastega la saliva mentre projecta les cames marcant la gambada llarga, exagerada, sempre idèntica. Porta un abric gris fins als peus, com l'hàbit de sant Francesc. Pensa i matisa el gest. No, no pensa, un coàgul d'orins en comptes de cervell. Camina encorbat, mira al terra.
Sembla un moix, desorientat.
Si ho sembla, ho és. Ningú no té més que existència aparent.
En Gregor que avui s'ha plantat al sol i s'ha fet un fart de mirar-lo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
