Parpellejava en la foscor, i ell que se la mirava, la pantalla, ara que havien iniciat la crònica de l'accident. Mitja hora abans a la cruïlla de Denver amb King road, el semàfor en vermell o en les darreres mil·lèsimes de l'àmbar, un home d'aparença estranya, amb una certa tirada a coleòpter, la mirada fixa en el caire de la voravia, com si sapigués que... «Cert, mirava aquell punt els d'accessibilitat de l'Ajuntament que encara no hi han actuat difícil de salvar per a un escarabat encara que sembli un home.» El cotxe ha fet una maniobra estranya la parella de l'interior discutia testimonis presencials en donen fe lliscant sobre dues rodes abans de tornar a guanyar estabilitat. Prou per a no estavellar-se contra el suport verd bosc de la farola. Els danys al mobiliari públic com una ferida en el cos de la pàtria. «Jo hi era a tocar, com si fos al bosc, reeixit aquell color.» El locutor... l'home de moviments lents, maldestres n'ha sortit mal parat, les dues rodes de suport li han passat per sobre la puntera de les sabates i en recuperar l'horitzontal el cotxe tot el cos aixafat les altres dues rodes de ple rebotant al seu damunt, ronyons, pulmons i cor tres òrgans vitals fent fallida alhora. Bon realitzador avisa que les imatges són dures però no les evita. «Realment he quedat fet una piltrafa, no puc donar el meu cos ni per a pràctiques de medicina forense, il·lusió que em feia! Potser el cap, al darrer minut l'he apropat al verd bosc de la farola.» El zoom s'hi centra, ara il·lumina el rostre. S'indigna, «no és el meu!» Gat per llebre, l'espectador sempre indefens.
Als estudis es comenta el fet: no ha passat la prova de pantalla, ni amb el millor maquillatge de la Vera, que fa miracles en escenes de terror.
L'altre cadàver, el del carreró fosc, sense cap ni interès informatiu.
