Gregor, premiat

-Sr. Gergor, som un dels comercials del BVLA, el seu banc. Vostè ha tingut sort, hem decidit que pugui disposar d'una tarja de crèdit especial que li permet...
-Ei, pari, jo no som en Gregor. En Gregor és mort... Sí, mort, precisament avui l'hem incinerat.
Ho vaig dir intuïtivament, sense cap mala intenció, però els efectes d'una tan improvisada acció foren immediats: vaig deixar de ser importunat en hores intempestives, com ara en portar-me el primer mos del dinar a la boca, i les infinites connexions entre les bases de dades feren la resta. En un mes ja no figurava en cap llista d'empadronament, ni en censos electorals, ni mereixia l'atenció d'una o altra promoció. Per als que tenen cura d'aquestes coses ja no ocupava espai, ni tenia vot, ni presentava el perfil adequat a la seva voracitat.
De seguida vaig descobrir que era còmode i agradable viure aquella mort. Molt més que l'altra vida. Al BVLA degueren sospitar alguna cosa, perquè , com a venjança, a partir d'aquell moment no em deixaren treure ni un cèntim dels meus diners. Quina barra! Sort que no posaren els mateixos obstacles als meus hereus, que sempre han estat molt condescendents amb mi.
I de llavors ençà no he parat d'acumular beneficis. Ara mateix, dipositat en aquesta ambulància per culpa del quatre per quatre que ha convertit en ferralla el meu cotxe, amb dues costelles clavades al pulmó dret i amb una artèria rebentada, he sentit com ordenaven al metge que m'atén que no fes res per mi. És clar, qui vol arriscar-se a allargar la vida d'un mort? Així podré morir tranquil.
Un cop de sort aquelles paraules...

Enigma

Aquell dia, finalment, l'autor va trobar la solució: contractaria un comentarista. Es va comprometre a pagar bé, massa i tot a judici del candidat que de seguida es va presentar. Només va posar una condició: crítiques sense exclamacions, sense èmfasi, només amb arguments. Inflexible... però el candidat va acceptar. Els sous són els sous.
Només quinze dies, fins que l'autor s'adonà que el seu assalariat repetia els mateixos arguments, sense atendre la naturalesa dels escrits. El va acomiadar. Un altre candidat, quinze dies més. I així... Mig any més tard va creure que l'error era en la condició i que la virtut es trobava a l'altre extrem. Així, només acceptaria comentaris emfàtics, plens d'adjectius com "admirable", "fantàstic", "fètid", "execrable". Els resultats no milloraren i tampoc quan, passat un any sencer, va decidir combinar la fredor dels arguments amb la passió dels adjectius extrems.
Un cas ben curiós, enigmàtic. Fa molt de temps de tot això. Ara, si trobau l'autor us dirà que, malgrat les dificultats, se'n va sortirt. Avui treballa per a ell un comentarista... que no fa comentaris. Llegeix, riu, plora, enfonsa els ulls o alça les orelles. Però, muts i a la gàbia. Cap comentari.

Segon naixement

Dia de part: neix aquest blog, segon infantament. Un dels Fars en va dir:

"En algun lloc de les arenes del desert
una forma amb el cos de lleó i el cap d'home,
amb la mirada inexpressiva, despietada com el sol,
mou les cuixes calmoses, mentre que al seu entorn
oscil·len ombres dels ocells indignats del desert.
La fosca descendeix de nou; però ara sé
que vint segles en un repòs de pedra
foren afligits de malsons per un bressol que es gronxa,
¿i quina bèstia tosca, a qui ha arribat l'hora per fi,
camina amb el cap cot cap a Betlem a néixer?"
(Yeats, El segon adveniment, trad. de M. Villangómez)

Ja fa algun temps que en vaig fer una versió per al meu ús personal, adaptada a l'època dels mèdia:

"El paisatge era desèrtic, ple de pols i de pedres, amb restes d'algun arbre mort. El narrador del reportatge aixecava una pedra i descobria un niu d'escurçons que s'agitaven amb moviments ràpids, eriçant la cua amenaçadora. Després, la càmera es concetrava en una serp, no molt grossa, que romania immòbil sobre una soca pelada i blanca. El pla que oferia el realitzador era cada vegada més pròxim. Quan aquell animal iniciava el moviment, ho feia per la part del cap i perforava la pròpia pell, com si fos un mamífer i protagonitzàs un segon infantament, ell mateix mare i nadó. Aferrada al tronc mort, hi deixava tota la pell vella que esculpia la forma antiga, rígida, inert."

Què m'anuncien aquests auguris?