Excursió dominical

Per a Miquel Gomila Garcies, autor d'aquesta fotografia.

Exhaust, després del turó, les cames tenses, et sorprèn l'amplitud del terrer. Enfilat a Cura, t'has trobat, a l'alba, amb la follia de Llull i, a sol alt, t'ha amerat la densa saviesa isolada de les aules de Monti-sion. Llocs reals per a un país fantasmagòric, inexistent.

Terra llaurada, preparada per a la sembra. Al centre del sementer, una caseta d'eines, dreta contra tot, desafiant. Pedaleges d'esma, el cor accelerat, taquicàrdic. Els pulmons et ronquen com la manxa d'una fornal estripada. El traç vermell, sagnós s'imposa: On és la teva revolució?

Sense sembra ni revolució. Només amb el deler de seguir avançant sobre la bicicleta. Cap al llevant del Puig de Maria: Miquel Costa damunt l'altura observa el Colomer de Formentor amagat per les boires de mitja tarda. Gires pel pont romà i topes amb la falda del Tomir, camí de Lluc i de les cançons de la serra que bressolen el dolor de Joan Alcover. Terra eixorca.
On és la teva revolució? Esgotes l'aigua que resta en l'ultima cèl·lula i caus a l'hora del col·lapse. El salt de la bella dona. Sense país, sense saó, sense res per escampar al sementer. Nit. El teu cos fantasmagòric, inexistent, eixorc.

Paternitat.

La comunicació. Pensar una cosa, dir-la, i l'altre que comprèn no només el contingut del pensament, sinó també el sentiment de qui l'ha produït. Això ens fa humans i Descartes que es faci fotre.

En Gregor estava preocupat perquè el seu fill, un postadolescent indecís de mena, no acabava els estudis. Finalment, va aconseguir orientar-lo pel bon camí:

-Et vaig engendrar en un moment molt especial. Havia estat uns dies fora. Una trobada d'escriptors avorrits, celluts i panxuts. El retorn a casa, esplèndid. Vaig veure ta mare amb uns altres ulls, bellíssima...
-Ja, la moral de l'abstinència,... l'acumulació d'adrenalina.
-Ho férem, tens raó. Una sensació única, mai més no s'ha tornat a repetir amb aquella intensitat.
-Un clau per a la història, ja ho entenc.
-No, un acte d'amor marcat per la seva plenitud... més enllà dels límits, més enllà dels cossos.
-Digues directament un polvo memorable, el millor.
-Et tornes a equivocar. Com t'ho puc explicar? Vaig sortir de mi i vaig entrar en una altra esfera, en un altre món. Jo ja no era jo, m'havia fus en una unitat superior, magma d'infinit, tot llum.
-...
-...
-D'acord, ja sé quin serà el tema del meu projecte de final de carrera: "El caràcter especulatiu de la bioquímica, la genètica i la sexologia. Arbitrarietat dels coneixements que s'hi relacionen."
-No és un mal tema.

Treballs comunitaris

Poc després de llevar-se, en Gregor, conscient de la gravetat de la situació, va telefonar en Rei, el seu amic psicòleg.

-Un cert estat d'ànim, valent i coratjós, m'envaeix. He tornat a viure el somni en què na Fany es refugia a casa després d'abandonar en Comte .
-Vigila i mira que, aquest cop, els efectes no siguin tan devastadors.

Poc convincent, en Rei sabia que el mal ja estava fet. En efecte, en Gregor, eufòric a desgrat seu, va sortir al carrer i en veure aquells pinxos que atracaven la vella prop de la Caixa d'Estalvis va intentar protegir-la. Mitja hora més tard, nuu i amb els ulls morats, presentava un aspecte deplorable. No va ser tot. A la setmana següent, el sotmeteren a un judici ràpid i, com a mal menor, va acceptar una pena de treballs comunitaris durant tots els caps de setmana dels pròxims cinc anys. El seu comportament havia estat, pel cap baix, temerari i de nefastes conseqüències, segons el jutge.

Així anaven les coses: primer apareixia l'alegria incontrolable i, després, pendent avall, el desig de magnificar-se pel camí de l'heroïcitat. Aquesta vegada, la pitjor part del pastís va ser per a la vella, que, en la confusió, es va convertir en pastura d'eternitat.

En realitat, la culpa era de na Fany per haver aparegut en el somni. Ara, els treballs comunitaris, tots per a en Gregor!

Zoofàgia

Els ocells canten en un matí radiant. Les papallones, juganeres, ara sobre una rosella, ara sobre una margarida. La primavera lluent, l'amiga, la sang exaltada... i en Gregor, que s'espanta. La darrera vegada va acabar amb un escafandre a quinze metres de profunditat. L'antídot que practica contra els traumes més lacerants és senzill: submergir-se mar endins fins a situar-se al lloc adequat. Després, deixa passar el temps, mirant-se els ulls, ell i l'anfós que habita el rocam. El peix lent, espès, babau, inexpressiu. Determinades actituds només poden purgar-se així, i encara sense mantenir gens de dignitat.
Urbanitas refinat, havia volgut acabar amb la colònia de formigues que s'havia instal·lat als vorals de la seva piscina. Amb na Mat contemplaven com els cadàvers que deixava l'insecticida eren recollits pels altres membres del formiguer. Va fer una discurs brillant sobre l'organització social dels insectes i els seus ritus mortuoris. Un exemple únic de respecte als morts, d'altruisme i de bona fe. Només així podia entendre's que, amb aquell rescat, posassin en perill la pròpia vida. Després li va oferir un whisky amb soda i, amb una maniobra àgil, va aconseguir que sonàs una música suau. Tot a punt per a la gran eclosió.
L'anfós, lent, espès, babau, inexpressiu, no va entendre què va passar quan, en el moment culminant d'aquella situació, na Mat, que fins a aquell moment no havia pres gaire interès en el que li deia en Gregor, li va preguntar: "Com dius que se les cruspeixen?". Tampoc no entenia què hi feia un ésser tan estrany davant casa seva.
Escassa intel·ligència... la del peix, és clar.

En Rei, l'estratega

"Quan tinguis la poma al davant, fot-li queixalada": és el principi més ferm de la meva educació sentimental, l´únic que s'acorda amb els meus actes. També és el que m'assegura el fracàs sistemàtic. En Rei, en canvi, si vol la poma, dirà que no hi està interessat; després, en la distribució dels béns compartits, aconseguirà que se m'atorgui a mi, i, finalment, farà que jo la hi cedeixi mentre es fa el desmenjat. Massa recorregut!
Em va interessar molt na Fany, molt!... Quan vaig intentar abordar-la, hi vaig perdre totes les dents. Em degué trobar una bestiola infecta: veu just el que hi ha. Ell va planificar una aproximació més sofisticada: missatges anònims, flors i algun vers cursi. Na Fany va atribuir aquelles atencions a en Comte i ara viu amb ell, com sempre havia desitjat. Ella, no en Comte, que s'ha trobat el plat servit a taula. De llavors ençà, en Rei pensa que tothom està en contra seva. Tant si es gira cap a la dreta, com si ho fa cap a l'esquerra, hi veu la conspiració que li farà perdre la dona que vol posseir, que ja no és na Fany, sinó na Mat. Ho torna a tenir pelut, perquè ni els jutges més carques creuen ja en la teoria de la Gran Conspiració.
Vés com ho tinc jo, sense dents.