Derrota

Has aixecat una cella i has marcat el rostre amb un rictus com de i ara per on em surts tu quan has sentit que tornava a canviar-te el nom "bon dia, Jaume..." "no em dic Jaume, sinó Miquel", en Gregor que es volia fer el simpàtic avui en què et trobes en una d'aquelles cruïlles de merda que no admet ni bons dies ni res que sigui bo...

Ell vol esmenar l'error i, en signar el correu electrònic , s'acull a una més que patètica estratagema gràfica "Gregor [no hi fa res si alguna vegada t'equivoques i em dius Jordi. Estaria bé!]". Tot molt llastimós.

No estàs per concessions tu i entres a matar, ara que el tens quadrat "el meu cervell positrònic no m'ho permet", respons. Tanta duresa no li deixa cap sortida digna i es retira com pot "gràcies pel mot, la Vicky me n'ha aclarit el sentit".

La Vicky-pèdia deu ser, no la Vicky-penya que aquests dies divulga amb passió les cançons de Kurt Weill.

Això.

http://songza.com/z/wvd6rr

Decepció

En Tomàs, el dragó que es deixa veure cada nit prop del llum d'una de les parets laterals del pati, s'aproxima sigil·losament a la seva presa. Els dos semblen immòbils, ell però avança deu ser un grill, bon àpat si no és massa vell i pansit, però les ales no es repleguen ara que està aturat i no sé si havia vist mai unes antenes tan llargues com aquestes. No, no és un grill, sinó un escarabat, això, d'aquells que surten dels arbres, un banyariquer. No me n'he empassat cap mai, quin gust deu tenir?

Un segon, dos, tres.. i en Gregor ja és entre les barres del dragó. Estranyament no el migparteix amb la primera mossegada ni se l'engoleix sencer. Com si l'ensumàs i en tastàs els líquids que desprèn quan li pressiona la panxa repugnant, és el mateix gust que tenia l'infant a qui vaig mossegar a les barraques del torrent. No me'l menjaria ni si m'obligassin, la pistola al clatell.


Alliberat, en Gregor arrenca el vol. Ha tornat a comprovar que no serveix de company per a Robert Musil: amb la transformació, no ha perdut els seus atributs humans.

La mateixa misèria de sempre.

Qüestions de llengua

Què hi ha algú?
No!

La resposta és contundent, categòrica, però n'Emie s'alegra en sentir-lo i li dóna conversa. Al pas cebra, l'anèmica aquella, quasi m'aixafa i mira per on vas, no t'hi adormis que no passaràs mai, balena de merda, ves què semblaria ella fora del descapotable, carregada de compres com jo.
En Gregor, com si sentís ploure, tira del fil que ha atrapat: la negació esdevé afirmació, fins i tot en situacions tan concretes i objectives com aquesta. Però... i l'afirmació?

En la fotografia del diari es veu el cos d'un jueu esquarterat per l'acció d'un suïcida palestí. Es fixa en l'expressió dels llavis i hi llegeix les darreres paraules que ha pronunciat: Déu existeix.

En efecte, l'afirmació també esdevé negació.

Sala d'honor. Tercera planta

Per a Joan Arrom

Mentre puja per l'escala llegeix l'anunci que ha retallat del diari La gran batuda, de Joel Snakor, interpretada per Jingel Stik, dia 11 d'agost a les 9 del matí, a la sala d'honor (tercera planta) i revisa les accions que ha dut a terme he mostrat la invitació he començat a pujar; ja he superat dos replans, aquest és el tercer. La indicació "Segona planta. Bar" llança el primer directe a les seves expectatives hauria jurat que era el tercer, però es refà deu tenir entresol i així encara em falta un replà. No localitza la continuació de l'escala. Ha de tornar a baixar fins a l'entrada i creu que té el cel obert quan descobreix la porta de l'ascensor he premut el tercer i no em puc equivocar. Sí que pot i, a través del vidre, sense baixar, encaixa un furiós ganxo d'esquerra "Quarta planta. Sala de conferències" hauria jurat que he marcat el 3, però ara sé del cert que ho faig, pos el meu dit índex sobre aquest 3 enorme, negre brillant, amagat rere el plàstic gastat, rígid, groguenc, i deix anar la pressió que l'enfonsa. "Segona planta. Bar".

Hi ha esmerçat tot el matí d'avui, efectivament 11 d'agost, dia xafogós, humit. Al final, els directes i els ganxos han fet el seu fet i ha comprès que, tan maçolat, només és acceptable d'aliment per als lleons del circ que s'ha instal·lat al barri. Tanmateix, exhaust, al límit de la resistència, intueix que les peces més sublims, i ningú no pot dubtar que La gran batuda n'és una, sobretot si l'executa Jingel Stik, només poden no interpretar-se a la sala d'honor de la planta tercera, la que encara ningú no ha trobat.

La grogor del plàstic gastat i rígid que cobreix el 3 enorme, negre brillant de l'ascensor demostra que ell no és el primer que respon a una d'aquelles invitacions tan atractives.

Homenatge

El viatge el porta al lloc precís. Mitòman troba l'objecte a venerar:

Marco Pantani,
dues rodes, una empenta sense límits,
... i les drogues
i la mort a la manera de Marilyn.

Tot, en un revolt del Mortirolo.

Et deixàrem morir com un gos i avui un gos et porta un ram de flors. En Gregor lladra, udola, aixeca una cama i marca territori. Gos solitari, muntanyenc. Et pren el somriure, el teu gran somriure.

Sense tu la sortida mai més no tindrà sentit. Ni cal que en tingui. Vola lliure al paradís. Per sempre.

Retrat impossible

En Gregor és simultaneïtat i successió. Home, ofidi, insecte, bacil... l'abans i el després; el desig, la gestació i el part; el desordre, el somni i la immediatesa. El real i l'imaginat.

Només accepta la servitud que el lliga als mots, cruels i burletes. Ha de viure tantes transformacions encara! Jo, que l'he creat -o manllevat?-, no tinc cap ascendent sobre ell, cap domini del seu capteniment.

Ben mirat, potser és ell qui m'ha creat a mi.

Pont monumentalitzat

El vehicle carbura malament, peteja quan la benzina arrossega la brutícia dels tubs que connecten el dipòsit amb la cambra de combustió. Retura, avança a premudes.

On som? Al tombant en què et preguntes què t'ha portat fins aquí... No, som a la cruïlla que buscava, la que creia irrecuperable. D'aquí a uns minuts, em trobaré a l'altre costat, on no he de témer res.

És el pont que travessaves d'infant agafat a la mà del pare. L'ascensió alenteix més la rotació de l'eix, la tracció de les rodes, entre sots que no pots esquivar i que trenquen els fars. Finalment, el cotxe es para i colpeja el terra. Inicia un balanceig suau, com el d'un bres. Hi trobes plaer; més quan la lluna salva un núvol opac i veus, al teu davant, la buidor del barranc o, en sentit oposat, la brillant estructura d'acer per on passa un altre cotxe.

Tot penja d'un fil..., de l'orientació que imprimeixis a la més mínima inclinació del teu cos, ara rígid, còmicament aterrit. De la meva posició estant, sembles un espantall!

Accident

Era absurda aquella obcecació seva, gairebé depressiva. S'escridassava: "Ja no hi pots fer res, fica-t'ho al cap". Tot inútil, no aconseguia cap mica de confort.

Déu n'hi do quin dia! A l'aeroport, s'ho havia pres bé quan la companyia els va comunicar que, a causa d'un error lamentable, uns pocs passatgers haurien de viatjar en la nau que tenien per a casos d'emergència. Ell, altre cop, va resultar dels premiats, i la nau, un fokker atrotinat. Més pedres al fetge s'hi va posar un company d'aventura forçada quan va descobrir que havien afavorit uns passatgers de darrera hora, persones importants. "Vips", va precisar, per deixar clar que sabia de què parlava.

Pagaven el doble i consumien tota mena de productes a bord. Classe preferent. Tot ben comprensible.

Poc temps després, encara va trobar que havia tingut sort amb el canvi. Aplegaren una tempesta com la de l'amic del Humphreay Bogart que s'estavella vora les roques dels còndors. Recordau el film? De fet, ell va xalar amb les tombarelles del fokker i els focs d'artifici de tants de llamps i trons. Ni la millor atracció de fira, tu, i de franc!

	http://members.aol.com/Accustiver/storm.wav storm: thunder and rain 108k, mono, 8-bit, 22050 Hz, 5.0 seconds (show page | e-mail this sound)
2. 91%

El mal humor li sobrevingué quan va saber que l'altre avió, un Boeing de darrera generació, va perdre una turbina en el mateix tràngol i ja no va remuntar el vol. Descansa al fons del mar. Cap supervivent.

En realitat, no va encaixar que, per entrar al més enllà –alguns en diuen eternitat−, fessin valer aquells drets protocol·laris preferents. Ben segur que, si els tenien, era perquè se'ls havien guanyat amb esforç i justícia. Un ésser estrany, en Gregor... un envejós!

Contra la nostàlgia

En tornar a néixer, vaig perdre la meva primera pell. Un preu modest per a un benefici tan gran, com vaig intentar explicar-vos a l'inici d'aquest blog. Però avui, trenta-vuit anys després -creieu-me, jo portava aquesta pell fa trenta-vuit anys-, l'he retrobada. Era al lloc on es va produir la mutació, adherida a les restes del mateix arbre, vellutada, com una jaca gruixuda i erta...






Massa grossa per al meu pobre cos d'antany. Era un jaques, jo -el poeta Foix, de Sarrià, em presta el mot!-. A dir ver, de l'arbre en queda poca cosa, però la pell, pansida i rebregada, encara fa goig. Just que l'obriu un poc, veureu una..., dues..., tres..., quatre crisàlides que d'aquí uns dies seran libèl·lules o papallones. I si l'olorau..., ah!, divina sentor de totes les bestioles infectes que hi han fet el seu cau.

No hi ha dubte, va ser un part feliç!

Joc pervers

En Gregor havia perdut els atributs d'escarabat i, en una reducció definitiva, última havia esdevingut bacil. Bacil de Koch, per dir-ho amb precisió. Construïa cavernes en el pit malmès i febrós de Hans Castorp. Com un pal minúscul, immòbil i mòrbid. Cada exploració del metge mostrava el seu feu inexpugnable.

L'Autor, ell sol, havia imaginat el canvi, però el resultat ja no li pertanyia. El bacil hi posava l'acció, encara que era ell qui la vivia plenament. Atrapat, no volia precipitar-se i, per això, s'imposà una disciplina exemplar: dormir sis hores, caminar noranta minuts, tres àpats al dia i un període discrecional al balancí per a la reflexió lliure. Si fa no fa, la meitat del seu temps. Durant l'altra meitat, descrivia els moviments imperceptibles de la criatura microscòpica, la devastació que produïa sobre el cos d'en Hans... i sobre el seu.

L'obra avançava a bon ritme, però la volia veure acabada i va reduir el son a cinc hores, el passeig a quaranta-cinc minuts. Semblà que tot s'ensorrava i el que s'intuïa visió espectacular es convertí en facècia mediocre, necròfila i obscena. Va tornar a les pautes anteriors i les coses milloraren, lentament. Fins que s'adonà que, quan era al balancí, només pensava en la mort i en la idea obsessiva que no aconseguiria completar la seva creació. Aquell pensament l'ofegà.

Se n'anà d'aquest món insatisfet. No comprengué que aquell era el final exigit, la darrera aportació del bacil.

Vida subterrània

La tristesa el guanya, com una taca de fuel que s'expandeix al mar. Res a fer-hi. Una lleu tensió muscular prop del cor, les cartes marcades en una partida perduda d'antuvi, el sol que li nega l'escalfor. Perd els qui l'han estimat, es perd ell mateix i, ocult com unt talp o com una rel, s'ignora en el punt més pròxim a la inexistència. Algú, malvat, retola el sender que porta a casa seva:


(Carretera Ma 3011, km. 18,2. Mallorca)

Passa el temps i troba avès en la foscor, en el fang, en l'eco del trepig d'un equí allà fora. La ignomínia, però, tusta a la porta: "he pecat d'obra i pensament, jo amb la meva tristesa, fins a provocar-la, fins a fondre-m'hi, pederasta, incestuós, proxeneta, amant dispers". No hi ha perdó ni penitència. Pren cos i la vol, en el laberint subterrani.
Passa el temps i troba més avès en el tracte que li ofereix. Sense identitat: ja només és ella. Fet a una estranya consciència que ho nega tot. Completament gat, borratxo, ebri, fora d'aquest món. Mentrestant, els corredors del laberint creixen i creixen fins al punt que el sender ja no condueix a casa seva. El retolador, però, malvat, el torna a trobar:

(Carretera Ma 3011, Km. 21,47. Mallorca)

L'equí marca el punt concret. Immòbil, li nega l'eco del seu trepig.

Confessió íntima

De Darwin ençà la cosa és clara: només els individus més forts sobreviuen i fan alguna aportació a l'evolució de les espècies.

Es pot formular d'una altra manera: si mostres la més petita feblesa, posem que siguis incapaç d'entendre per què ella et rebutja i prefereix l'altre, aquell fantasma desnerit i poca cosa, acabaràs estimbat al fons d'un penya-segat. En diran suïcidi però tu, suposat que conservis alguna partícula de consciència, sabràs que això, i només això, demostra l'eficàcia de la selecció natural. Un genselectífer -portador de gens selectes- no hauria fet cas d'una tal fotesa.

La teoria és sòlida i no admet refutacions. Tanmateix, el món és cada dia més ple d'imbècils, cosa que no s'entén si només es pot avançar cap a la perfecció... Deu ser que hem arribat al límit, a aquell estadi en què toleram fins i tot els febles i els disminuïts. Altrament, com s'explica que no els exigim la immolació?

En resum, la panoràmica és desoladora: l'única alternativa que ens resta és la de dibuixar sempre el mateix cercle, sense progrés, sense evolució, ja complets, perfectes. Una condemna terrible. El meu pare ho va entendre i em va transformar en un escarabat. Almenys jo m'he salvat i torn a ser al primer graó de l'escala.

Gràcies pare!

Excursió dominical

Per a Miquel Gomila Garcies, autor d'aquesta fotografia.

Exhaust, després del turó, les cames tenses, et sorprèn l'amplitud del terrer. Enfilat a Cura, t'has trobat, a l'alba, amb la follia de Llull i, a sol alt, t'ha amerat la densa saviesa isolada de les aules de Monti-sion. Llocs reals per a un país fantasmagòric, inexistent.

Terra llaurada, preparada per a la sembra. Al centre del sementer, una caseta d'eines, dreta contra tot, desafiant. Pedaleges d'esma, el cor accelerat, taquicàrdic. Els pulmons et ronquen com la manxa d'una fornal estripada. El traç vermell, sagnós s'imposa: On és la teva revolució?

Sense sembra ni revolució. Només amb el deler de seguir avançant sobre la bicicleta. Cap al llevant del Puig de Maria: Miquel Costa damunt l'altura observa el Colomer de Formentor amagat per les boires de mitja tarda. Gires pel pont romà i topes amb la falda del Tomir, camí de Lluc i de les cançons de la serra que bressolen el dolor de Joan Alcover. Terra eixorca.
On és la teva revolució? Esgotes l'aigua que resta en l'ultima cèl·lula i caus a l'hora del col·lapse. El salt de la bella dona. Sense país, sense saó, sense res per escampar al sementer. Nit. El teu cos fantasmagòric, inexistent, eixorc.

Paternitat.

La comunicació. Pensar una cosa, dir-la, i l'altre que comprèn no només el contingut del pensament, sinó també el sentiment de qui l'ha produït. Això ens fa humans i Descartes que es faci fotre.

En Gregor estava preocupat perquè el seu fill, un postadolescent indecís de mena, no acabava els estudis. Finalment, va aconseguir orientar-lo pel bon camí:

-Et vaig engendrar en un moment molt especial. Havia estat uns dies fora. Una trobada d'escriptors avorrits, celluts i panxuts. El retorn a casa, esplèndid. Vaig veure ta mare amb uns altres ulls, bellíssima...
-Ja, la moral de l'abstinència,... l'acumulació d'adrenalina.
-Ho férem, tens raó. Una sensació única, mai més no s'ha tornat a repetir amb aquella intensitat.
-Un clau per a la història, ja ho entenc.
-No, un acte d'amor marcat per la seva plenitud... més enllà dels límits, més enllà dels cossos.
-Digues directament un polvo memorable, el millor.
-Et tornes a equivocar. Com t'ho puc explicar? Vaig sortir de mi i vaig entrar en una altra esfera, en un altre món. Jo ja no era jo, m'havia fus en una unitat superior, magma d'infinit, tot llum.
-...
-...
-D'acord, ja sé quin serà el tema del meu projecte de final de carrera: "El caràcter especulatiu de la bioquímica, la genètica i la sexologia. Arbitrarietat dels coneixements que s'hi relacionen."
-No és un mal tema.

Treballs comunitaris

Poc després de llevar-se, en Gregor, conscient de la gravetat de la situació, va telefonar en Rei, el seu amic psicòleg.

-Un cert estat d'ànim, valent i coratjós, m'envaeix. He tornat a viure el somni en què na Fany es refugia a casa després d'abandonar en Comte .
-Vigila i mira que, aquest cop, els efectes no siguin tan devastadors.

Poc convincent, en Rei sabia que el mal ja estava fet. En efecte, en Gregor, eufòric a desgrat seu, va sortir al carrer i en veure aquells pinxos que atracaven la vella prop de la Caixa d'Estalvis va intentar protegir-la. Mitja hora més tard, nuu i amb els ulls morats, presentava un aspecte deplorable. No va ser tot. A la setmana següent, el sotmeteren a un judici ràpid i, com a mal menor, va acceptar una pena de treballs comunitaris durant tots els caps de setmana dels pròxims cinc anys. El seu comportament havia estat, pel cap baix, temerari i de nefastes conseqüències, segons el jutge.

Així anaven les coses: primer apareixia l'alegria incontrolable i, després, pendent avall, el desig de magnificar-se pel camí de l'heroïcitat. Aquesta vegada, la pitjor part del pastís va ser per a la vella, que, en la confusió, es va convertir en pastura d'eternitat.

En realitat, la culpa era de na Fany per haver aparegut en el somni. Ara, els treballs comunitaris, tots per a en Gregor!

Zoofàgia

Els ocells canten en un matí radiant. Les papallones, juganeres, ara sobre una rosella, ara sobre una margarida. La primavera lluent, l'amiga, la sang exaltada... i en Gregor, que s'espanta. La darrera vegada va acabar amb un escafandre a quinze metres de profunditat. L'antídot que practica contra els traumes més lacerants és senzill: submergir-se mar endins fins a situar-se al lloc adequat. Després, deixa passar el temps, mirant-se els ulls, ell i l'anfós que habita el rocam. El peix lent, espès, babau, inexpressiu. Determinades actituds només poden purgar-se així, i encara sense mantenir gens de dignitat.
Urbanitas refinat, havia volgut acabar amb la colònia de formigues que s'havia instal·lat als vorals de la seva piscina. Amb na Mat contemplaven com els cadàvers que deixava l'insecticida eren recollits pels altres membres del formiguer. Va fer una discurs brillant sobre l'organització social dels insectes i els seus ritus mortuoris. Un exemple únic de respecte als morts, d'altruisme i de bona fe. Només així podia entendre's que, amb aquell rescat, posassin en perill la pròpia vida. Després li va oferir un whisky amb soda i, amb una maniobra àgil, va aconseguir que sonàs una música suau. Tot a punt per a la gran eclosió.
L'anfós, lent, espès, babau, inexpressiu, no va entendre què va passar quan, en el moment culminant d'aquella situació, na Mat, que fins a aquell moment no havia pres gaire interès en el que li deia en Gregor, li va preguntar: "Com dius que se les cruspeixen?". Tampoc no entenia què hi feia un ésser tan estrany davant casa seva.
Escassa intel·ligència... la del peix, és clar.

En Rei, l'estratega

"Quan tinguis la poma al davant, fot-li queixalada": és el principi més ferm de la meva educació sentimental, l´únic que s'acorda amb els meus actes. També és el que m'assegura el fracàs sistemàtic. En Rei, en canvi, si vol la poma, dirà que no hi està interessat; després, en la distribució dels béns compartits, aconseguirà que se m'atorgui a mi, i, finalment, farà que jo la hi cedeixi mentre es fa el desmenjat. Massa recorregut!
Em va interessar molt na Fany, molt!... Quan vaig intentar abordar-la, hi vaig perdre totes les dents. Em degué trobar una bestiola infecta: veu just el que hi ha. Ell va planificar una aproximació més sofisticada: missatges anònims, flors i algun vers cursi. Na Fany va atribuir aquelles atencions a en Comte i ara viu amb ell, com sempre havia desitjat. Ella, no en Comte, que s'ha trobat el plat servit a taula. De llavors ençà, en Rei pensa que tothom està en contra seva. Tant si es gira cap a la dreta, com si ho fa cap a l'esquerra, hi veu la conspiració que li farà perdre la dona que vol posseir, que ja no és na Fany, sinó na Mat. Ho torna a tenir pelut, perquè ni els jutges més carques creuen ja en la teoria de la Gran Conspiració.
Vés com ho tinc jo, sense dents.

Gregor, premiat

-Sr. Gergor, som un dels comercials del BVLA, el seu banc. Vostè ha tingut sort, hem decidit que pugui disposar d'una tarja de crèdit especial que li permet...
-Ei, pari, jo no som en Gregor. En Gregor és mort... Sí, mort, precisament avui l'hem incinerat.
Ho vaig dir intuïtivament, sense cap mala intenció, però els efectes d'una tan improvisada acció foren immediats: vaig deixar de ser importunat en hores intempestives, com ara en portar-me el primer mos del dinar a la boca, i les infinites connexions entre les bases de dades feren la resta. En un mes ja no figurava en cap llista d'empadronament, ni en censos electorals, ni mereixia l'atenció d'una o altra promoció. Per als que tenen cura d'aquestes coses ja no ocupava espai, ni tenia vot, ni presentava el perfil adequat a la seva voracitat.
De seguida vaig descobrir que era còmode i agradable viure aquella mort. Molt més que l'altra vida. Al BVLA degueren sospitar alguna cosa, perquè , com a venjança, a partir d'aquell moment no em deixaren treure ni un cèntim dels meus diners. Quina barra! Sort que no posaren els mateixos obstacles als meus hereus, que sempre han estat molt condescendents amb mi.
I de llavors ençà no he parat d'acumular beneficis. Ara mateix, dipositat en aquesta ambulància per culpa del quatre per quatre que ha convertit en ferralla el meu cotxe, amb dues costelles clavades al pulmó dret i amb una artèria rebentada, he sentit com ordenaven al metge que m'atén que no fes res per mi. És clar, qui vol arriscar-se a allargar la vida d'un mort? Així podré morir tranquil.
Un cop de sort aquelles paraules...

Enigma

Aquell dia, finalment, l'autor va trobar la solució: contractaria un comentarista. Es va comprometre a pagar bé, massa i tot a judici del candidat que de seguida es va presentar. Només va posar una condició: crítiques sense exclamacions, sense èmfasi, només amb arguments. Inflexible... però el candidat va acceptar. Els sous són els sous.
Només quinze dies, fins que l'autor s'adonà que el seu assalariat repetia els mateixos arguments, sense atendre la naturalesa dels escrits. El va acomiadar. Un altre candidat, quinze dies més. I així... Mig any més tard va creure que l'error era en la condició i que la virtut es trobava a l'altre extrem. Així, només acceptaria comentaris emfàtics, plens d'adjectius com "admirable", "fantàstic", "fètid", "execrable". Els resultats no milloraren i tampoc quan, passat un any sencer, va decidir combinar la fredor dels arguments amb la passió dels adjectius extrems.
Un cas ben curiós, enigmàtic. Fa molt de temps de tot això. Ara, si trobau l'autor us dirà que, malgrat les dificultats, se'n va sortirt. Avui treballa per a ell un comentarista... que no fa comentaris. Llegeix, riu, plora, enfonsa els ulls o alça les orelles. Però, muts i a la gàbia. Cap comentari.

Segon naixement

Dia de part: neix aquest blog, segon infantament. Un dels Fars en va dir:

"En algun lloc de les arenes del desert
una forma amb el cos de lleó i el cap d'home,
amb la mirada inexpressiva, despietada com el sol,
mou les cuixes calmoses, mentre que al seu entorn
oscil·len ombres dels ocells indignats del desert.
La fosca descendeix de nou; però ara sé
que vint segles en un repòs de pedra
foren afligits de malsons per un bressol que es gronxa,
¿i quina bèstia tosca, a qui ha arribat l'hora per fi,
camina amb el cap cot cap a Betlem a néixer?"
(Yeats, El segon adveniment, trad. de M. Villangómez)

Ja fa algun temps que en vaig fer una versió per al meu ús personal, adaptada a l'època dels mèdia:

"El paisatge era desèrtic, ple de pols i de pedres, amb restes d'algun arbre mort. El narrador del reportatge aixecava una pedra i descobria un niu d'escurçons que s'agitaven amb moviments ràpids, eriçant la cua amenaçadora. Després, la càmera es concetrava en una serp, no molt grossa, que romania immòbil sobre una soca pelada i blanca. El pla que oferia el realitzador era cada vegada més pròxim. Quan aquell animal iniciava el moviment, ho feia per la part del cap i perforava la pròpia pell, com si fos un mamífer i protagonitzàs un segon infantament, ell mateix mare i nadó. Aferrada al tronc mort, hi deixava tota la pell vella que esculpia la forma antiga, rígida, inert."

Què m'anuncien aquests auguris?