Contra la nostàlgia

En tornar a néixer, vaig perdre la meva primera pell. Un preu modest per a un benefici tan gran, com vaig intentar explicar-vos a l'inici d'aquest blog. Però avui, trenta-vuit anys després -creieu-me, jo portava aquesta pell fa trenta-vuit anys-, l'he retrobada. Era al lloc on es va produir la mutació, adherida a les restes del mateix arbre, vellutada, com una jaca gruixuda i erta...






Massa grossa per al meu pobre cos d'antany. Era un jaques, jo -el poeta Foix, de Sarrià, em presta el mot!-. A dir ver, de l'arbre en queda poca cosa, però la pell, pansida i rebregada, encara fa goig. Just que l'obriu un poc, veureu una..., dues..., tres..., quatre crisàlides que d'aquí uns dies seran libèl·lules o papallones. I si l'olorau..., ah!, divina sentor de totes les bestioles infectes que hi han fet el seu cau.

No hi ha dubte, va ser un part feliç!

Joc pervers

En Gregor havia perdut els atributs d'escarabat i, en una reducció definitiva, última havia esdevingut bacil. Bacil de Koch, per dir-ho amb precisió. Construïa cavernes en el pit malmès i febrós de Hans Castorp. Com un pal minúscul, immòbil i mòrbid. Cada exploració del metge mostrava el seu feu inexpugnable.

L'Autor, ell sol, havia imaginat el canvi, però el resultat ja no li pertanyia. El bacil hi posava l'acció, encara que era ell qui la vivia plenament. Atrapat, no volia precipitar-se i, per això, s'imposà una disciplina exemplar: dormir sis hores, caminar noranta minuts, tres àpats al dia i un període discrecional al balancí per a la reflexió lliure. Si fa no fa, la meitat del seu temps. Durant l'altra meitat, descrivia els moviments imperceptibles de la criatura microscòpica, la devastació que produïa sobre el cos d'en Hans... i sobre el seu.

L'obra avançava a bon ritme, però la volia veure acabada i va reduir el son a cinc hores, el passeig a quaranta-cinc minuts. Semblà que tot s'ensorrava i el que s'intuïa visió espectacular es convertí en facècia mediocre, necròfila i obscena. Va tornar a les pautes anteriors i les coses milloraren, lentament. Fins que s'adonà que, quan era al balancí, només pensava en la mort i en la idea obsessiva que no aconseguiria completar la seva creació. Aquell pensament l'ofegà.

Se n'anà d'aquest món insatisfet. No comprengué que aquell era el final exigit, la darrera aportació del bacil.

Vida subterrània

La tristesa el guanya, com una taca de fuel que s'expandeix al mar. Res a fer-hi. Una lleu tensió muscular prop del cor, les cartes marcades en una partida perduda d'antuvi, el sol que li nega l'escalfor. Perd els qui l'han estimat, es perd ell mateix i, ocult com unt talp o com una rel, s'ignora en el punt més pròxim a la inexistència. Algú, malvat, retola el sender que porta a casa seva:


(Carretera Ma 3011, km. 18,2. Mallorca)

Passa el temps i troba avès en la foscor, en el fang, en l'eco del trepig d'un equí allà fora. La ignomínia, però, tusta a la porta: "he pecat d'obra i pensament, jo amb la meva tristesa, fins a provocar-la, fins a fondre-m'hi, pederasta, incestuós, proxeneta, amant dispers". No hi ha perdó ni penitència. Pren cos i la vol, en el laberint subterrani.
Passa el temps i troba més avès en el tracte que li ofereix. Sense identitat: ja només és ella. Fet a una estranya consciència que ho nega tot. Completament gat, borratxo, ebri, fora d'aquest món. Mentrestant, els corredors del laberint creixen i creixen fins al punt que el sender ja no condueix a casa seva. El retolador, però, malvat, el torna a trobar:

(Carretera Ma 3011, Km. 21,47. Mallorca)

L'equí marca el punt concret. Immòbil, li nega l'eco del seu trepig.

Confessió íntima

De Darwin ençà la cosa és clara: només els individus més forts sobreviuen i fan alguna aportació a l'evolució de les espècies.

Es pot formular d'una altra manera: si mostres la més petita feblesa, posem que siguis incapaç d'entendre per què ella et rebutja i prefereix l'altre, aquell fantasma desnerit i poca cosa, acabaràs estimbat al fons d'un penya-segat. En diran suïcidi però tu, suposat que conservis alguna partícula de consciència, sabràs que això, i només això, demostra l'eficàcia de la selecció natural. Un genselectífer -portador de gens selectes- no hauria fet cas d'una tal fotesa.

La teoria és sòlida i no admet refutacions. Tanmateix, el món és cada dia més ple d'imbècils, cosa que no s'entén si només es pot avançar cap a la perfecció... Deu ser que hem arribat al límit, a aquell estadi en què toleram fins i tot els febles i els disminuïts. Altrament, com s'explica que no els exigim la immolació?

En resum, la panoràmica és desoladora: l'única alternativa que ens resta és la de dibuixar sempre el mateix cercle, sense progrés, sense evolució, ja complets, perfectes. Una condemna terrible. El meu pare ho va entendre i em va transformar en un escarabat. Almenys jo m'he salvat i torn a ser al primer graó de l'escala.

Gràcies pare!