Somiar la pròpia mort: l'amenaça que et persegueix i tu que vols escapar-te i la voluntat que va en una direcció i el moviment en una altra, i l'angoixa que t'ofega. No puc més! Retens l'alè i despertes. Uff! Aquest cop encara ho puc contar. Taquicàrdia, a l'estiu, el cos suat.
Plàcid, inalterable, el son dels morts. Com una planura blanca.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada